El diumenge 5 d’octubre, tingueren lloc a Lleida els actes centrals en honor de la Patrona de la ciutat, la Verge Blanca de l’Acadèmia, dedicats enguany a la Mare de Déu de l’Acadèmia, com a Patrona del col·legi Episcopal de Lleida, en el seu 50 aniversari.
A les 10 del matí tingué lloc una Eucaristia a la Catedral de Lleida en honor de la Mare de Déu de l’Acadèmia, presidida pel bisbe de Lleida Joan Piris i pel bisbe emèrit Francesc Xavier Ciuraneta. A la celebració assistí l’alcalde de la Ciutat Àngel Ros, acompanyat per diversos regidors de la Paeria i altres autoritats i representacions, les Pubilles de la Ciutat i l’equip directiu del col·legi Episcopal, així com professors, pares, alumnes i Junta de l’Acadèmia Mariana.
El Sr. bisbe en la seva homilia va referir-se a la figura de Maria on s’emmirallen el cristians i glossà el doble patrocini de la Mare de Déu de l’Acadèmia de Lleida, com a Patrona de la ciutat i alhora del col·legi Episcopal al qual va felicitar pels seus 50 anys de servei a l’educació cristiana.
Després de la celebració de l’Eucaristia i amb l’Auditori Municipal Enric Granados de Lleida ple de gom a gom, tingué lloc el Certamen de l’Acadèmia Mariana de Lleida, on es lloà la Mare de Déu de l’Acadèmia, com a Patrona del col·legi Episcopal de Lleida en el seu 50 aniversari.
L’acte s’inicià amb un pròleg musical a càrrec de l’Orquestra de Cambra de la Noguera i la soprano Mª Carme Valls, que va merèixer el beneplàcit del públic.
Tot seguit, gairebé a quarts d’una de la tarda s’inicià l’acte literari, sota la presidència del bisbe de Lleida Joan Piris, acompanyat pel bisbe emèrit Francesc Xavier Ciuraneta i l’alcalde Àngel Ros; amb altres autoritats i representacions, com el director del col·legi Episcopal Josep Birbe i el director de l’Acadèmia Mn. Salvador Gené.
S’inicià amb les paraules de salutació del director de l’Acadèmia Mn. Salvador Gené, on manifestà el seu agraïment a totes les institucions, entitats i particulars que han fet possible la restauració i recuperació de l’edifici de l’Acadèmia Mariana. Mn. Gené digué que 125.000 persones, han visitat o han fet us de la restaurada Acadèmia Mariana i de la seva Casa d’Espiritualitat l’últim any. Per promoure-la i donar-la a conèixer encarà més, el director digué que calia respondre positivament a les moltes peticions rebudes de centres docents, parròquies, entitats religioses i socials i ciutadans tant de Lleida, com de Catalunya i d’Espanya per tal de fer un calendari de visites guiades a l’Acadèmia
Mn. Gené anuncià que l’Acadèmia celebrarà l’any 2012 el 150 aniversari de la seva fundació i que per a commemorar-ho l’entitat s’ha marcat uns objectius:
= La col·locació en els claustre de l’Acadèmia dels gravats artístics de les lletanies del Rosari, obra dels alemanys germans Klaubert.
= La inauguració de la Biblioteca de l’Acadèmia, amb un selecte fons biogràfic exclusivament marià de 3.000 volums, molts d’elles editats per la pròpia institució al llarg dels anys i un important fons de poesia mariana, produïts per l’Acadèmia en els 142 Jocs Florals convocats des de l’any 1862, així com 34 còdex dels segles I al XV, amb edició quasioriginal.
= La creació de la Fundació “Acadèmia Mariana” per promoure el culte a la Verge Blanca de l’Acadèmia, la continuitat de l’anyal Certamen Marià i el manteniment de la Biblioteca Mariana.
Per dur a terme tots aquets objectius, el director digué que calia endegar una campanya per poder arribar aconseguir 1000 socis nous.
Tot seguit el rector de la Universitat de Lleida, el Dr. Joan Viñas feu el discurs com a Mantenidor del Certamen Marià 2008. En la seva profunda dissertació el rector de la UdL relacionà fe i ciència, com dos aspectes per buscar la veritat i viure de manera coherent. El Dr. Viñas va cloure el seu discurs recordant una poesia del capellà i poeta Mn. Agustí Bernaus, guardonada en un Certamen Marià i que cantava a la Verge Blanca.
Tot seguit es lliuraren els premis als escriptor i poetes del Certamen Marià. En primer lloc s’entregaren els dos premis de prosa, el primer atorgat pel Col·legi Episcopal al treball periodístic dedicat als 50 anys del col·legi, presentat pel periodista Miguel Àngel Martín i el segon, de l’Acadèmia Mariana al treball històric i artístic de Maria Piedad Martín, dedicat a estudiar des de la vessant artística i històrica, les tres escultures de la Verge Blanca de l’Acadèmia ubicada en l’Oratori de la Patrona, la Casa d’Espiritualitat i façana de l’Acadèmia.
En l’apartat de poesia, el professor de Literatura Catalana del col·legi Episcopal Ferran Grau, va rebre la Flor Natural per la seva poesia que canta la devoció de Lleida a la Verge de l’Acadèmia, amb el títol “Sota un mantell blanc”. Grau va rebre de mans del nou bisbe de Lleida Joan Piris, que atorga el Premi la Flor natural, que el mateix poeta abans de recitar la seva poesia va dipositar als peus de la imatge de la Patrona del col·legi Episcopal i alhora de la ciutat de Lleida.
Tot seguit es lliuraren els premis a la resta de poetes guardonats i atorgats per diverses institucions i entitats lleidatanes. Així Carme Mor de Lleida, poeta guardonada en altres certàmens marians, va rebre el premi de l’Ajuntament de Lleida; Francesc Balcells, del Palau d’Anglesola, el de l’Institut d’Estudis Ilerdencs; Ramona Riera, de Barcelona, el Premi del departament de Cultura de la Generalitat; Ramon Gené de Cervera, el de “La Caixa”; Montserrat Balaguer, de Barcelona, el de l’AMPA del col·legi Episcopal i finalment, el poeta lleidatà Joan Bellmunt, va rebre el premi de l’Acadèmia Mariana.
L’acte va cloure en primer lloc amb les paraules de l’alcalde de Lleida Àngel Ros que felicità l’Acadèmia, al Mantenidor, poetes i escriptors premiats i al col·legi Episcopal pel seu 50 aniversari i renovà el suport de la Paeria a l’entitat.
Finalment fou el bisbe de la diòcesi Joan Piris que en la seva intervenció va manifestar la seva satisfacció pel Certamen Marià que acabava de celebrar-se i que donà per conclòs.
Abans d’aixecar la taula i donat per acabat el Certamen d’enguany, el director de l’Acadèmia Mn. Salvador Gené va anunciar que el proper any el Certamen serà dedicat a l’advocació mariana Mare del Salvador, com a patrona del col·legi Mater Salvatoris de Lleida de les religioses de la Companyia del Salvador, en el Centenari del naixement de la seva fundadora la Mare Maria Félix Torres, nascuda a Albelda.
- Crònica
- Discurs del mantenidor Dr. Joan Viñas
- Poesia guardonada amb la Flor natural
- Certamen en honor a la Mare de Déu de l’Acadèmia, patrona del Col·legi Episcopal
- Tots els Certàmens Marians
- Inici
Discurs de Joan Viñas Sala, rector de la Universitat de Lleida, mantenidor del Certamen Marià
Fe i Ciència. Dos vies paral·leles de recerca de la veritat. Raonabilitat de la fe cristiana
Benvolguts Srs. Bisbes: Joan i Francesc Xavier, Alcalde, Director de l’IEI, Mn. Gené, President de l’Acadèmia Mariana, Director i Presidenta de L’AMPA del Col·legi Episcopal, – a qui felicito per la celebració del seu 50 aniversari -, membres de la Junta de l’Acadèmia Mariana, resta d’autoritats, Senyores i Senyors, amics i amigues.
Agraeixo en la persona de Mn. Gené l’haver-me fet l’honor d’escollir-me com mantenidor dels jocs florals de la Verge de l’Acadèmia d’aquest any 2008. Donat que Acadèmia i Universitat són dos noms que es relacionen amb el món de la cultura i de la ciència, i que l’Acadèmia Mariana és una institució religiosa, he decidit parlar-vos de dos aspectes de la meva vida que intento viure de manera complementària i amb coherència: faré unes reflexions sobre la relació entre la ciència i la fe i espiritualitat; de com és possible mantenir les dos posicions i viure feliç i amb coherència tant la fe com la vida científica al del segle XXI, anomenat de la societat del coneixement; és més, donaré raons de que sense una de les dos no es viu tant bé i augmenta la infelicitat i els problemes personals i socials.
Els arqueòlegs consideren que les primeres colònies dels precursors dels éssers humans, els homínids, van sorgir fa entre 1,5 i 2 milions d’anys, L’homo sapiens, el nostra “avi” humà té uns 200.000 anys. Les restes de les colònies dels humans tenen com una de les característiques diferencials amb primats la troballa de restes funeraris, de tombes on es feien ritus religiosos, de fa uns 85.000 anys. I és que des de que les persones tenim consciència del passat, del present i del futur, ens fem preguntes i tractem de trobar-hi respostes. Molt ha plogut des de aleshores. El devenir de la història mai és lineal, i la història de l’ésser humà des de que se’l considera com a tal i per tant diferent a l’espècie dels primats, ha passat per varies revolucions, totes elles amb grans i greus conseqüències:
- 1º va passar, desprès de molts milers d’anys, de caçador a agricultor: aquest fet, el descobriment de que podia controlar els éssers vegetals i cultivar-los per tenir menjar i desprès també animals creant les granges, va provocar-li canvis revolucionaris a la societat d’aquell temps. Havien guanyat qualitat de vida i s’estabilitzen vivint en un mateix lloc. La majoria van deixar de ser transhumants.
- 2º va passar d’agricultor a industrial: Passats uns altres milers d’anys, va descobrir màquines que li donaven força i capacitat de producció i de moure’s. Va sorgir la revolució industrial i les persones van anar a les ciutats on hi havia les fàbriques, deixant molts el camp. Des de aleshores s’ha accelerat cada vegada més l’evolució.
- 3º va passar la revolució informàtica. Aquesta és encara d’actualitat i té tan sols 30 anys. Les tecnologies de la informació i comunicació, l’aparició de l’ordinador han revolucionat la societat i ara podem saber el que passa al mateix moment a qualsevol part del món. La societat s’hi està adaptant i canvien molts estils de vida.
- 4º S’està entrant en la revolució del coneixement. Degut al constant avenços científics i tecnològics avui dia és fàcil aconseguir informació, no cal ni moure’s de casa si tenim connexió a internet. El que cal es saber triar l’excés d’informació que ens arriba. Solament les persones que sàpiguen adaptar-se triomfaran, o inclòs sobreviuran, en aquest món del segle XXI.
- 5º Però no s’acaba aquí l’evolució de la humanitat. Si repassem la situació actual dels homes i dones del món fàcilment descobrirem que no tot està aconseguit, que l’evolució no es pot deturar, ja que no s’ha aconseguit la societat ideal, la felicitat personal i grupal. Hi ha molta comoditat de vida però li manca veritable qualitat; hi ha molt patiment, molt desencís, molta infelicitat, a molta gent li manca sentit a la seva vida, es troba buit en el seu interior profund malgrat tingui èxit social i professional. Ens manca una nova revolució: la revolució de la saviesa.
Les persones tenim un cos material per viure i relacionar-nos amb els demés. Dins d’aquest cos el cervell és on es generen les idees, els pensaments, les emocions, els sentiments, el coneixement; és on tenim la ment: segon element constitutiu de l’espècie humana. Si bé el cos el podem “mesurar”, quantificar, al ser material, la ment és més difícil. Se sap on està ubicada, però mesurar els pensaments encara no s’ha aconseguit. Però l’ésser humà té a més sentiments i emocions: el que s’anomena simbòlicament “cor” . Sense una bona harmonia dels sentiments no s’és feliç, encara que el cos estigui objectivament sa i la ment funcioni correctament; hom es pot sentir infeliç sense una causa “justificada”. Manca un quart element: l’esperit; les persones vibrem amb un paisatge bonic, escoltant una música, interioritzant dins nostre i elevant la nostra ment. Els simbolismes i les expressions religioses i connexions amb el que anomenem Déu omplen de felicitat i donen sentit a la vida de moltes persones.
Ens podem preguntar: quin sentit té la meva vida? Per a què estic jo al món? L’ànsia de transcendència de voler perpetuar-se hi és present en les persones degut a la nostra consciència. Hi ha quelcom desprès de la mort? S’acaba tot amb la mort?
Per respondre a moltes d’aquestes preguntes els homes i dones explorem diferents abordatges i donem diferents respostes. Ara bé, a través de la ciència, que tant de bé ens fa, amb sols el raonament científic empirista positivista no en hi ha prou. Cal la metafísica que estudia el que està “més enllà de la física” els fonaments, el sentit i la finalitat de la realitat i del ser. No hi ha comprovació física i per tant aparells mesuradors que puguin demostrar o confirmar les afirmacions que es facin.
La temptació del cientifisme és seguir al filòsof Parménides, el qual identifica ésser i pensar: creure que només existeix el que es pensa. La realitat, en canvi, és molt més amplia. Només cal experimentar en nosaltres mateixos. Experimentem moltes coses fora de l’evidència científica racional; parlo de l’experiència conscient. El cientisme és un totalitarisme cultural que dóna a l’art, l’ètica, la religió, la filosofia i la literatura una validesa secundària o delegada.
El llenguatge científic té la seva pròpia raó de ser; es justifica a sí mateix, però no pretén ser salvador. Aspira a ser unívoc, a fer servir conceptes falsejables – seguint al filòfof Popper – i quantificables; veu la realitat sota el prisma de les lents científiques, lo qual ja és una deformació reduccionista de la realitat. El premi Nobel Schrödinger, que va descobrir el comportament dels electrons, àtoms i molècules l’any 1933 afirma que la imatge científica del món és molt deficient. Proporciona informació sobre els fets però guarda silenci sobre el que realment ens importa: què significa que quelcom sigui vermell o blau, no sap res del que és bell o lleig, del que és bo o dolent, de Déu i de l’eternitat. Planck escriu que el progrés de la ciència consisteix en el descobriment d’un nou misteri cada vegada que es creu que s’ha descobert una qüestió fonamental; la ciència és incapaç de resoldre el misteri últim de la natura.
Considero que la ciència i la religió són dos maneres de recercar la veritat. La ciència busca descobrir la natura, el coneixement del que existeix, de l’home i dona, busca la veritat de les coses; ens revela el ser, però no l’identifica, però no l’abasta en la seva totalitat. La religió està en un altra dimensió. Cerca la veritat en un camp no demostrable, busca trobar resposta a les preguntes essencials que abans he dit, es formula la persona conscient. La mística és l’experiència integral, holística, de la realitat, veure-la globalment i a l’igual que el poeta, requereix de simbolismes, implicant la participació de l’oient.
Davant la pregunta de com ha començat tot, de l’inici de l’univers, els científics parlen del big-bang, d’una explosió inicial i que ara està en constant procés d’expansió i contracció. Estan estudiant els abans anomenats forats negres o antimatèria. Però no expliquen el dia abans del big-bang, o qui ha fet la matèria. Què és primer, l’ou o la gallina? Aquí molts científics de les ciències dures, la geologia, química, física, astronomia, es retiren. Fins aquí hem arribat.
Aleshores sorgeix la religió. No és irracional creure que algú ha sigut l’artista creador. No és irracional creure en un Déu. Com ens relacionem amb aquests Déu? Existeixen diferents maneres de abordar la relació amb lo immaterial, i el seu estudi, la metafísica i la teologia.
A més, hi ha un altre motiu de la religió. Les persones cerquem la felicitat, però no sempre l’aconseguim ni aquesta dura sempre. Quan tenim èxits i salut i les coses ens van bé, tenim amics i persones que ens estimen, aleshores ens considerem prou feliços, però quan les coses no ens van com volíem, quan venen moments dolorosos i de sofriment, quan tenim malalties aleshores aquesta felicitat posada en les coses se’ns esvaeix i sorgeix el sofriment i la infelicitat i la cerca del sentit de la vida. Quan s’acosta el moment de la mort, aleshores s’empitjora la situació i apareix la por i el neguit i la pregunta pel més enllà ja que les persones som éssers intel·ligents i volem transcendir; per tant o tractem de cercar la resposta a les preguntes existencials o fem esforços per anestesiar-les.
Les persones som éssers complexos, som uns i irrepetibles, diferents l’un a l’altre, tenim una unitat de l’ésser. El que succeeix és que com que la nostra ment és limitada, els mecanismes per estudiar i investigar obliguen a anar a parts, per poder avançar ho fem a base de trossejar-nos i anar estudiant cada part, amb el perill de perdre la visió holística, integral, global. No tenim eines materials per la recerca de l’esperit – seria una contradicció – Aleshores és una simplificació negar-ne l’existència al no poder objectivar i mesurar-les. Per a mi em resulta incomprensible creure que tot l’ordre de la natura i humanitat es deu a l’atzar; sabem que les coses tendeixen a l’entropia. Em resulta més lògic i raonable considerar que és un altre nivell de l’ésser humà que requereix un altra sistema d’aproximació, però que existeix. Ningú nega l’existència de les idees, de la vibració i sentit de benestar davant un paisatge bonic, respirar el camp o la muntanya verda, escoltar una música que t’eleva, o endinsar-te dins teu tractant d’arribar al centre del anomenat “jo”, o estimar i sentir-se estimat i no sol.
Viure d’esquenes a l’esperit, viure negant-lo, tenint-lo abandonat, agafats exclusivament a lo material crea molts moments i èpoques de la biografia de la persona d’insatisfacció, d’infelicitat, de sense-sentit. Aquesta desfeta personal més o menys accentuada en les persones, que inclòs les dur a la depressió – de fet al primer món el nombre de suïcidis està incrementant-se, inclòs l’OMS vaticina que serà la primera causa de mort abans del 2025 – es pot evitar si aprenem a reconèixer i a gaudir de l’esperit. Per fer-ho ningú millor que els místics. I ja que la nostra cultura des de fa 2000 anys és la cristiana i tenim místics nostres molt importants, és lògic que, abans d’agafar aportacions de místics d’altres religions, com les orientals, o les del islam, primer aprofundim en les ensenyances de la nostra fe.
Si les persones entrem dins nostre amb el nostre pensament i ens explorem, trobarem el nostre “jo”, el qual ens anima i ens fa viure. L’estimació és la principal força animadora de les persones, la que ens dóna força per fer les coses, que ens fa feliços, ens omple i dóna sentit a la nostra vida. A l’home i la dona se l’ha de tractar amb la intel·ligència i el cor.
La ciència no respon al desig més pregon de la persona humana que és la seva felicitat. Cal aleshores transitar de la ciència cap a la saviesa, fonamentant un diàleg entre la fe i la ciència i la ètica. La ciència ajuda a l’home sempre que el consideri un fi en sí mateix i no un instrument, com un subjecte i no un objecte. Tal i com escriu Francesc Torralba, l’home, a més de ser homo faber i home sapiens, homo ludens i homo economicus, l’esser humà és també i sobretot, homo religiosus. Al contemplar el món, i dins d’ell la ciència, sorgeix la qüestió del sentit.
La proposta de la religió cristiana és que Déu, aquest ésser criador, és amor. L’amor, l’estimació, és el que omple el que anomenem cor de les persones. Estimar i ser estimat és el que fa feliç. Les persones que s’han trobat amb Déu i han sentit la Seva estimació, tota la vida la dedicaran a retrobar-lo, ja que res més els omplirà ni satisfarà. Aquest és l’ensenyament dels místics, com sant Joan de la Creu o santa Teresa de Jesús.
Es requereix un esforç que comença per la humilitat d’acceptar que som limitats, que hi ha moltes coses que no podem abastar, que existeix la possibilitat de l’existència de Déu. Si llegim la proposta cristiana, basada en els Evangelis, trobarem que fa 2000 anys Jesús ens va mostrar amb la seva vida i ensenyaments allí recollits, un veritable camí que dur a la vida plena, a la plenitud de felicitat i que tot caminant-lo, ens fa feliços. La ciència ha pogut demostrar que Jesús, com a líder jueu en una colònia romana, la jueva, va existir; així consta en escrits d’historiadors de l’època. Evidentment que no arriben més lluny. L’altre part dels Evangelis s’hi entra per la fe, per comprendre-ho s’ha de tenir fe.
Després d’aquesta vida, desprès de la mort, la proposta de Jesús i de l’Església és que hi ha una continuïtat, que hi ha resurrecció, que no es perd la persona en el no res. No és demostrable, és una proposta. Per arribar-hi el camí és costa amunt, però s’és feliç tot pujant-la. No hi ha curtcircuits. Es requereix la senzillesa i al mateix temps valentia de fer el pas de creure, de llençar-se al buit, de passar a l’altra dimensió.
Jesús va utilitzar tots els avenços i coneixements científics de la seva època, no en va defugir ni els va negar: barques, veles, vestits, etc. Ell predicava la justícia social, proposava la felicitat per la lluita i contemplació: lluita compromesa al món per fer-lo millor i ajudar els més pobres i que sofreixen, i contemplació elevant l’esperit al Déu que anomena Pare, que li dóna personalitat i l’acosta a la humanitat, convertint els homes i dones en parts d’aquest Déu, és a dir, afirmant que som fills de Déu i tenim esperit.
Masses vegades la ciència ha interferit en aspectes de la religió i al contrari, la religió ha interferit en la ciència; però això és ja passar d’una dimensió pròpia de cadascuna a l’altra, i això és el que provoca descrèdit i rebuig. Per això he dit que les dos cerquen la veritat, però per camins i dimensions diferents. S’ha de jugar net. La humanitat, i ja ho deia Jesús, tenim la temptació del poder, de voler incidir sobre la consciència i la voluntat dels demés, de ser més que l’altre.
Poesia guardonada amb la flor natural – Lema: Estel de la matinada
“Sota un mantell blanc”
Lleida plora llàgrimes de gris perla.
Abillada amb el seu mantell albí
i confiada de la seva potestat,
de temps en temps la fada ufanosa
segella la meridional ruta,
que el genet del carro d’or
practica a diari, cadenciosament, sens falta.
– Res és etern – des de l’infinit eteri,
proclama el vivificador i perseverant genet –
i més poc encara, el teu aqüífer mantell
volàtil, de perles de gris mesquí.
– Faré rodolar llampant el meu auri carruatge
en els viaranys celestes de les regions deífiques;
remouré amb vehemència el teu blanenc mantell,
res serà prou per demanar clemència,
nova llum de conhort escamparé arreu.
La penombra ja no té nom,
l’obaga i la solana han emmaridat
i les perles han esdevingut petits diamants que regalimen.
L’abans és record;
les nafres de trista angoixa,
l’amargor dels llavis closos,
la deslleialtat,
la mala fe,
la paraula desplaent…
records.
I agraïda als favors de sa Patrona,
la més blanca Mare de Déu,
la ferma estirp lleidatana,
als peus de sa pedestal postrada,
segueix sotjant son destí esperançada,
perquè sap del cert la mà amiga,
té als llavis el gust de la paraula de mel,
ha llegit la mirada franca…
Vós ,Senyora, que regiu
els cavalls del carro d’or,
aquell que espanta la sòrdida dama,
la de les perles de gris mesquí,
sota vostre mantell blanc empareu-nos,
sigueu tothora nostra guia,
nostre astre del dia sigueu.
Lleida no plora quan riu el vent.
Lleida rialleja acaronada per la Mare de Déu.
Ferran Grau Medà – Lleida
