El Pallars Sobirà és una comarca plenament pirinenca. Ocupa tota la capçalera de la Noguera Pallaresa fins al congost de Collegats. Al nord, on fa frontera amb França, hi ha els cims més alts de Catalunya: Pica d’Estats (3.143 m.), Pic Sotllo, Pic de Certascan i Pic de Saliborr. A l’oest limita amb la Val d’Aran, l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà; a l’est, amb Andorra i l’Alt Urgell. L’empremta glaciar és ben palesa a la meitat septentrional de la comarca, amb valls en forma d’U i planes pel rebliment d’antic estanys.
La població és escassa i amb baixa densitat. l’aïllament ha ajudat a preservar les les riqueses naturals, d’una bellesa esclatant i majestuosa. És una comarca plena d’atractius naturals, històrics, humans i turístics.
Seguint la conca de la Noguera Pallaresa són nombroses les valls solcades pels seus afluents: la vall d’Àssua; la vall Ferrera, a l’ombra de la serra del Monteixo; la vall de Cardós… La Ribera de Cardós i la vall Ferrera foren durant molts segles, per la falta de comunicacions i per la dificultat dels seus camins, unes valls completament aïllades i soles. Això ha permès que s’hi conservessin les restes més importants i quasi úniques del preromànic català. En els primers temps de la reconquesta cristiana i durant tota l’edat mitjana foren valls fecundes i molt poblades, fins al punt que han estat considerades centre de formació de la cultura i del geni català.
Fugint del perill sarraí hi arribà tota classe de gent i s’aixecaren esglésies, ermites i monestirs. Les ermites preromàniques de Sant Ambròs de Tor, Sant Pere del Roc, Sant Francesc d’Araós i Sant Llíser de Virós, Sant Miquel de Besan; les esglésies romàniques de Santa Maria de Besan, Sant Quirze d’Alins, Santa Maria de la Torre, Sant Serni de Norís, Sant Feliu de la Força d’Àreu, Sant Esteve d’Araós, Sant Llorenç d’Isavarre, Sant Joan d’Isil, Sant Just i Sant Pastor de Son, Sant Pere de Sorpe, Sant Pere i Sant Pau d’Esterri de Cardós i Santa Maria de Gerri de la Sal, Santa Maria d’Àneu.
Farrera, La Guingueta d’Àneu, Lladorre, Llavorsí, Rialp, Soriguera, Ainet, Anàs, Lladrós, Tírvia, Sort… Tots els llogarrets mereixen ser visitats per les seves construccions, la bellesa dels seus paratges i la bonhomia de la gent. La capital de la comarca és Sort, que aglutina quinze nuclis de poblament. És el centre històric del Pallars, i conserva les restes del castell comtal, així com nombrosos vestigis medievals que ajuden a entendre el paper històric que jugà el Pallars a la història de Catalunya.
Prop de València d’Àneu, el castell d’estiu dels comtes de Pallars, presideix la vall d’Àneu i permetia la vigilància del país amb un sistema de torres; aquest va ser el darrer reducte del comte Hug Roger durant la guerra entre el Joan II i el seu fill el príncep de Viana. Esterri d’Àneu és el centre de les Valls d’Àneu; a prop hi ha el llogarret d’Escalarre, Isavarre, Borén, Isil, Alòs…
Acompanyen devocionalment a la Mare de Déu d’Arboló, la mare de Déu de Biuse, a Llavorsí, Nostra Senyora del Soler d’Eviny, la Mare de Déu de la Roca d’Escart, la mare de Déu de la Muntanya de Caregue, la de Bernui, la Mare de Déu de la Neu d’Àrreu, la Verge del Roser a Tírvia, Santa Maria d’Àneu a Escalarre, la Mare de Déu de Gerri, la d’Ares i alguna altra.
LA MARE DE DÉU D’ARBOLÓ
És la imatge més coneguda i venerada de la comarca. Està situada a l’ermita del mateix nom, a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, al congost o estret d’Arboló que separa les riberes de Sort i de Gerri de la Sal. Eclesiàsticament pertany a la parròquia d’Arcalís, petit nucli rural del municipi d’Estac, fusionat amb Soriguera. Originàriament seria un oratori del castell d’Erboló, que ja no es conserva. És una construcció romànica probablement de mitjans del segle XII. Al seu costat hi ha la casa de l’ermità. Va ser saquejat l’agost de 1936; la imatge romànica de ma Mare de Déu se va salvar i la van amagar; però al trobar-la la van cremar al pont de Baro. Actualment es venera una còpia fidel de l’original.
Diu la llegenda que la Mare de Déu d’Arboló la va trobar un pastor mentre pasturava el ramat del seu amo en el lloc on ara hi ha en santuari. La persistència d’un xai a posar-se a la punta del cingle va sorprendre al pastor; a l’anar a treure’l d’allí va descobrir, entre les penyes, la imatge de la Mare de Déu. Per més que va intentar dur-la al poble, la imatge desapareixia del sarró. Això va ser interpretat com que la voluntat de la Mare de Déu era romandre en el lloc de la troballa. El poble, commogut i amb una fe viva, es posà a treballar per a construir un edifici dignd e la mare delestial.
La Mare de Déu d’Arboló es especialment invocada en temps de sequera i en qualsevol perill, especialment pels raiers que baixaven els troncs pel des dels Pirineus fins a l’Ebre. L’aplec se celebra el primer diumenge de maig.
Mare de Déu d’Arboló
DEL Pallars Reina i Mare venerada!
Teniu l’estatge com coloma bruna
sobre unes roques que besa l’albada
i la blanca lluna
Vós que sou la Senyora
que de cor aclama
i humilment honora
amb fervor, que imflama
aquest poble vostre;
que quan us esguarda,
treu tota basarda
la llum d’aquest rostre!
Rep vassallatge, Reina sobirana
la vostra imatge de presència augusta,
que la Noguera, li rendeix galana
i sempre venusta!
Aquest palau vostre
obert a tothora
és sopluig i sostre
a aquell que us implora.
I de fill que us crida,
Vós sou l’esperança,
i vera gaubança
la gràcia assolida.
Perla formosa! d’Arboló la gemma!
Eixa contrada tota a Vós s’adreça;
i us ha cenyida d’una diadema
com a Mestressa.
Bell llegat dels pares
en aquest paratge,
oh sagrada Imatge
que els agombolares!
sereu també guia
de tot aquest poble
que herència tan noble,
-guarda en Vós Maria!
Ramona Valls i Montserrat
Ermita de Santa Maria d’Arboló – Arcalís