Origen i vida de l’advocació convidada al proper Certamen Marià
La Pobla de Cérvoles es troba situada al sud-est de les Garrigues, arrecerada al peu de la serra de la Llena en un bell paisatge de muntanya exclusiu a la comarca. Dalt d’un turó les ruïnes del castell són testimoni de la línia defensiva de la frontera amb Al-Àndalus que dominava el castell de Siurana. Enmig de conreus d’olivera, ametllers, vinya, cereals i avellaners, el poble conserva l’aspecte secular del seu origen medieval amb magnífics carrerons amb cases bastides de pedra ben guarnides amb flors. Els blasons i dates esculpides a la pedra fan memòria de la prosperitat viscuda durant el segle XVIII.
El Molí de la Societat, seu de l’Ajuntament i de l’Ecomuseu de l’oli i etnologia; el Cérvoles Celler i el Celler de Mas Blanch i Jové, que ha integrat l’art en el paisatge amb ‘la Vinya dels Artistes’; l’Arborètum de les Garrigues Dr. Barberà; el monument a Josep Espasa i Anguera, fundador de l’Enciclopèdia Espasa; l’Acadèmia a l’orgue barroc; l’Agroturisme a Cal Pastor, la Fira de l’Oli i les Orelletes, al desembre… Tot ens parla d’un poble dinàmic que estima la seva identitat i la vol potenciar.
Dins de la diversa i rica realitat tradicional que ha perdurat amb vida renovada a la Pobla de Cérvoles, l’element més singular i admirable és la seva arrelada devoció a la Mare de Déu. L’església parroquial, l’ermita de Sant Miquel, les pedrones… son elements patrimonials que hi estan estretament vinculats. Però el culte marià, anterior a la vila, la va infantar creixent per sempre més aixoplugada sota la protecció maternal de Maria.
1.- L’origen de la Pobla de Cérvoles
- La fundació del monestir de Santa Maria de Poblet.
- Donació del terme de Cérvoles a Ramon de Vallbona.
- Donació del senyoriu de Cérvoles a Poblet.
- La Carta de Poblament de la Pobla de Cérvoles.
2.- La Mare de Déu de la Jonquera
- La llegenda del Tresor del Jonc.
- L’església parroquial, santuari de la Mare de Déu.
- La imatge de la Mare de Déu de la Jonquera.
- L’ermita de Sant Miquel i l’advocació de la Mare de Déu de la Jonquera.
- El Vot del poble a la Mare de Déu de la Jonquera.
- La devoció a la Mare de Déu de la Jonquera.
- Goigs a la Mare de Déu de la Jonquera .
3.- El Certamen Marià dedicat a la Mare de Déu de la Jonquera.
———————————-
1.- L’ORIGEN DE LA POBLA DE CÉRVOLES
La fundació del monestir de Santa Maria de Poblet.
Sota el govern del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV tingué lloc la conquesta feudal de la Catalunya Nova, els territoris a ponent i al sud de la conca del Llobregat que constituïen les antigues taifes de Tortosa i Lleida. Les fronteres es consolidarien seguint un pla repoblador i cristianitzador de les noves terres conquerides.
En aquesta línia, el gener de 1150 el comte de Barcelona cedí a l’abat Sanç del monestir cistercenc de Fontfreda -prop de Narbona- unes terres de la Conca de Barberà per a la fundació d’un nou monestir. El 1153 ja estava constituïda la primera comunitat Santa Maria de Poblet dirigida per l’abat Guerau, enmig d’un paratge de gran bellesa natural: l’Hort de Poblet.
Donació del terme de Cérvoles a Ramon de Vallbona.
El mateix any 1153, una part de l’exèrcit de Ramon Berenguer IV, comandat per Guillem de Cervera, completaria la conquesta de les Garrigues amb l’ocupació de Siurana de Prades, l’últim reducte sarraí a Catalunya. El castell i el lloc de Cérvoles –Sorboles- que formaven part de les terres limítrofes del valiat de Siurana, passarien a mans de la poderosa casa dels Cervera.
Amb la idea d’establir-hi un monestir benedictí en honor a la Mare de Déu, el 1157 Ramon Berenguer IV dóna a Ramon de Potelles -o Protelles-, les terres de Cérvoles per a construir-hi un monestir benedictí dedicat a la Mare de Déu. Aquest carismàtic ermità, conegut també com Ramon de Vallbona, havia constituït en aquest lloc apartat una comunitat anacoreta que donava culte a la Verge Maria. Aquesta és la primera notícia de la devoció mariana vinculada al paratge de Cérvoles
Donació del senyoriu de Cérvoles a Poblet.
Al cenobi cistercenc de Poblet no li deuria interessar la construcció d’un monestir benedictí tan proper. La donació de Guillem III de Cervera, senyor de Juneda i Cérvoles, dels drets feudals del castell i el lloc de Cérvoles a Poblet, el 1163, seria el primer pas per evitar-ho.
D’altra banda, la comunitat d’ermitans es desplaçà al Montsant, i el 1171 Ramon de Vallbona renuncià als seus drets sobre el terme de Cérvoles a favor de Poblet. A canvi el monestir atendria les necessitats materials d’en Ramon, per assegurar que es podria dedicar a la vida eremítica fins a la seva mort.
D’ençà que el monestir de la Conca de Barbera inicià la colonització i el repoblament de Cérvoles amb l’establiment d’una granja cistercenca que propicià l’assentament de nous conreadors.
La Carta de Poblament de la Pobla de Cérvoles.
El 24 de febrer del 1314, Poblet atorgà la Carta de Poblament a 13 famílies per a constituir una universitat o municipi al lloc de Cérvoles. Els oferí un solar on edificar-hi la casa i uns camps de conreu. També fixava els delmes que el monestir percebria de tots els fruits. El termini per a establir-se anava des de la festa de Santa Maria d’Agost –el 15 d’agost- fins el mateix dia de l’any següent. Així es va constituir formalment la Pobla de Cérvoles.
L’abat Ponç de Copons va ser el primer en visitar la Pobla de Cérvoles, el 1317, per rebre l’homenatge «de boca i mans» dels seus vassalls. El monestir tenia el senyoratge alodial –dret sobre les terres i els habitatges- i el jurisdiccional –administració de la justícia. La Pobla de Cérvoles visqué sota el senyoratge del monestir de Poblet fins l’exclaustració dels frares, el 1835, durant cinc-cents vint anys.
2.- LA MARE DE DÉU DE LA JONQUERA
La llegenda del Tresor del Jonc.
La Mare de Déu de la Jonquera és la patrona de La Pobla de Cérvoles. Els seus orígens se situen en la llegenda de la troballa del ‘Tresor del Jonc’. Versionada per Joan Bellmunt, explica que tot pasturant el seu ramat, un pastor s’havia adonat que un xai s’aturava embadalit davant d’una mata de jonc. Encuriosit per l’insòlit comportament de l’animal, el pastor s’hi apropà i amb gran sorpresa descobrí una imatge de la Mare de Déu amagada sota la mata del jonc. La va guardar al sarró i, de retorn al poble amb el seu ramat, va explicar la troballa de la imatge de la Mare de Déu ‘de la Jonquera.’
A la vegada que es construïa una capella on venerar la imatge de Mare de Déu, el monjo de Poblet que hi feia de rector, va informar de la troballa a l’abat del monestir que n’era el feudatari. Al veure la imatge l’abat quedà corprès de la seva bellesa i ordenà traslladar-la al monestir, en contra del parer de la gent del lloc.
Van posar la imatge de la Mare de Déu dins d’un sarró de pell de xai i es traslladà en processó solemne. En arribar als afores del poble, s’adonaren que la imatge havia desaparegut del sarró. El seguici retornà al seu punt d’origen on hi havia novament la Mare de Déu i es tornà a traslladar. Per segona vegada la imatge havia desaparegut. Es va fer un nou intent amb la mateixa sort. Es feia evident que la Mare de Déu no volia moure’s del poble i la voluntat del poble per retenir-la va enfortir la seva estima per la imatge.
Al camí de les Creus, el mateix que va al Vilosell, a uns cinc-cents metres en sortir de la vila en direcció nord-est, hi havia tres creus de terme erigides en l’emplaçament on la imatge de la Mare de Déu desaparegué. Actualment resten en peu dos monòlits o pedrons coronats per una capelleta. Al més pròxim al poble hi ha gravat l’any 1764, data de la primera creu mariana aixecada.
L’abat del monestir de Poblet va desistir de traslladar la imatge i va proclamar la Mare de Déu de la Jonquera patrona del lloc on s’havia trobat i de les poblacions de la rodalia.
L’església parroquial, santuari de la Mare de Déu.
El culte marià de l’ermitori de Cérvoles i el bon record d’en Ramon de Vallbona van perdurar a la granja cistercenca. L’any 1302 l’arquebisbe de Tarragona -de qui depenia el culte de la zona- va donar permís a l’abat de Poblet –senyor feudal- per a construir un temple per venerar la Mare de Déu de Vallbona.
Quan el 1314 s’assentà la Pobla, els seus habitants ja van trobar el culte i la devoció a la Mare de Déu i van construir les seves cases al voltant de Santa María de Vallbona, que esdevingué l’església parroquial del nou municipi. L’abat de Poblet tenia el dret de presentació dels seus vicaris perpetus fins que el 1564 el papa Pius IV li confià, a més, el seu nomenament: fra Onofre Roger fou el primer vicari-monjo. Aquesta presència pobletana va ser un motiu d’estímul i enfortiment de la devoció a la Mare de Déu, fet que coincideix amb el canvi del nom de l’advocació de la seva patrona: la Mare de Déu de la Jonquera.
L’església de Santa María de Vallbona era d’estil romànic, capçalera recta orientada a sol ixent, una finestra que il·luminava directament l’altar major, i campanar de cadireta, segurament. Al segle XV es construí un nou temple que és part de l’actual, reformat i ampliat al segle XVIII. La porta romànica va ser tapiada i traslladada al cementiri.
Les obres iniciades el 1728 van conformar el nou temple classicista, de gran amplitud, planta de creu llatina, amb cúpula i sis capelles laterals. El retaule barroc de l’altar major, obra de Lluís Bonifaç, era una talla de fusta daurada en or i jaspi; a la part central un petit cambril acollia la Mare de Déu de la Jonquera, entronitzada el 1732. Una nova ampliació, el 1781, va dignificar aquest espai, més gran i decorat: les portes d’accés flanquejades amb les escultures de dones bíbliques, Ester, Rebeca, Raquel i Judit; la cúpula, amb les quatre imatges dels evangelistes a les petxines; i quatre pintures a l’oli damunt tela a les parets –el pastor descobreix la imatge de la Mare de Déu al joncar; la mostra a l’abat de Poblet; els monjos porten la imatge en processó al monestir; i el seu retorn miraculós.
El 26 de juliol de 1936 van desaparèixer sota les flames els retaules, obres d’art i imatges de l’església. El campanar, que s’enlaira des del teulat, encara conserva el rellotge de 1780. També es conserva l’orgue barroc d’exquisida policromia (Anton Cases, 1752 / Wilfried Praet, 1999). I al cambril resten els tondi dels quatre evangelistes i tres de les pintures a l’oli, restaurades (1989); la processó del trasllat de la imatge a Poblet s’ha substituït per l’escut del poble, damunt de l’obertura que tanca la barana amb les set llànties.
Des de l’any 2000 el presbiteri mostra l’extraordinària obra mural de Víctor P. Pallarès amb una rica iconografia mariana. Les escenes de l’Anunciació, la Visitació, la Crucifixió i la Resurrecció, al fons del presbiteri; als murs laterals, la Nativitat de Maria i santa Anna educant la seva filla Maria (a dalt); la vinculació del poble a Poblet i la processó del trasllat de la Mare de Déu al monestir; el mural està presidit a la part central per la Mare de Déu al cel, damunt del cambril on hi ha la seva imatge entronitzada, i enmig dels frondosos paratges de la Pobla de Cérvoles on hi ha el joncar on es va trobar.
Al costat esquerre del transsepte actualment hi ha la imatge de sant Gaudiós i, a la dreta i dels quatre mossens màrtirs del 1936. Darrerament la festa patronal de sant Gaudiós se celebra l’endemà de la pasqua de pentecosta. És curiosa l’anècdota que diu que la relíquia del Sant, que es conservava a Poblet, l’abat la va oferir a la Pobla a canvi de la imatge de la Mare de Déu de la Jonquera; la Mare de Déu va tornar i la relíquia també s’hi va quedar.
La imatge de la Mare de Déu de la Jonquera.
La imatge original de la Mare de Déu era una talla romànica, segons la descripció que fa el P. Narcís Camós a ‘El Jardín de María’ (1657): “la imagen de la Señora es de madera muy antigua, està sentada, es morenita, tiene el manto Dorado aunque antiguo, y la derecha larga. De alto tiene dos palmos, y un quarto. Al Niño tiene sentado en la rodilla izquierda, al qual sustenta con la mano. Tiene un librito cerca de sí, es pintado muy antiguo y también es morenito. Miran los dos lexos [lejos].”
Desapareguda el 1936, acabada la Guerra Civil el poble va encarregar una imatge de la seva patrona a un taller olotí. Una fotografia de l’original va permetre aconseguir una gran semblança entre les dues. És una talla de fusta d’uns 40 cm, policromada i daurada, situada damunt d’una peanya, també daurada. La Mare de Déu subjecta el Nen, assegut a la seva falda, amb un llibre a la mà i amb acció de beneir; amb l’altra mà aguanta una esfera. La cobreix un mantell brodat, del color del temps litúrgic. Va ser entronitzada el 8 de setembre de 1939 en una solemne i estiva cerimònia iniciada a l’ermita, des d’on es traslladà en processó recorrent tots el poble fins al seu cambril, a l’església parroquial.
L’ermita de Sant Miquel i l’advocació de la Mare de Déu de la Jonquera.
A començaments del segle XVII es va construir una ermita dedicada al lloc on s’havia trobat la Mare de Déu, al costat d’un portal de la muralla. El contracte de l’obra, de l’any 1613, és el primer document que dóna notícia del culte a la Mare de Déu amb el nom de la Jonquera, però l’ermita ja estaria iniciada amb anterioritat, segons consta esculpida damunt la llinda la data 1611. Orientada a ponent, és de petites dimensions i molt senzilla; els murs de pedra amb carreus encoixinats a l’entorn de la porta i coberta voltada amb un arc ressaltat.
Durant un temps va acollir la imatge de la Mare de Déu, que finalment seria traslladada a l’església parroquial. A començaments del segle XVIII consta ja com a capella de Sant Miquel i la presidia un imponent retaule gòtic del seu titular, obra de Bernat Martorell (1400-50). Ara hi ha una reproducció feta pet Salvador Jané i Guardiola. L’original es va traslladar a Tarragona a començaments del segle XX per a la ser restaurat, es va salvar de les flames del 1936, i allí es conserva actualment, al Museu diocesà.
Durant els anys que el poble estigué dintre el recinte tancat amb muralles, a l’ermita se l’anomenava «capella fora murs». Al segle XIX s’hi va traslladar al seu costat la creu de ferro amb peu de pedra que recordava l’emplaçament del vell joncar.
El Vot del poble a la Mare de Déu de la Jonquera.
En plena Guerra dels Segadors, la declaració de guerra de França en temps de Felip IV i el comte-duc d’Olivares convertí Catalunya en un dels escenaris de la guerra dels Trenta Anys. L’obligació de mantenir les tropes, els abusos dels soldats, les lleves forçoses i els atacs filipistes a Lleida a través de la Conca de Barberà i les Garrigues deixaven un rastre de destrucci
