Joan Viñas: “A la vida, te l’has de jugar pels altres o, buscant seguretat, seràs un egoista.”
A les acaballes del franquisme, ajudava a joves ferits pels grisos a fugir de la policia per les finestres de l’hospital. La rebelia li ve de lluny. Però sempre amb causa. Disciplinat, puntual, constant, religiós i disposat a sacrificar-se per un objectiu, Joan Viñas Salas ha dedicat la seva vida a ajudar. Així és com ell ho ha viscut i així és com ara, mirant enrere amb la claredat que dóna saber la mort no gaire lluny, aquest mataroní convertit a ciutadà de Lleida veu la seva trajectòria. Detesta com està creixent la ultradreta, la mentida de la política i la injustícia d’un món desigual. És més lliure que mai perquè ja no té res a perdre i després de “despullar-se” en el seu llibre sobre el càncer que pateix i de rebre la Creu de Sant Jordi, del que més orgull sent és de cada pacient a qui ha pogut ajudar.
A l’ombra dels jardins de l’Arnau, hem parlat de la vida i de la mort amb algú que la viu molt d’aprop.
Presenti’s. Qui és Joan Viñas?
Joan Viñas Salas. Sóc un ciutadà. De Lleida perquè porto aquí dues terceres parts de la meva vida, per tant em considero lleidatà. Metge i professor de la universitat i que intento ajudar els altres.
En aquesta definició ha condensat diversos focus de la seva vida. La medicina és un eix central però també ho és el compromís social. Què pesa més?
Sempre he intentat orientar la meva vida a ajudar a qui més ho necessita. Tot lliga. No hi ha res més important. Sempre he fet medicina pública precisament perquè la gent que no té diners és allà on ha d’anar. A la universitat, també sempre he treballat a la pública. I en diferents pastorals, amb l’església, associació antisida, Arrels o altres ONG també és per ajudar.
D’on ve aquest impuls per ajudar?
Jo diria que els meus pares em van educar en servir. Dins de l’església catòlica. Jo he anat depurant i tenint a Jesús com a model. Això és el que intento fer i afecta a tot. I em fa feliç. Fa feliç ajudar els altres. Si una altra persona somriu, et fa feliç.
Creu que ho ha aconseguit?
No sempre. Tinc molts defectes i mai l’encertes del tot, però les vegades que l’he encertat ha sortit bé.
Tenim tendència a veure’ns més els defectes. I les virtuts, els talents quins són?
Potser la constància, no tirar la tovallola fàcilment. Tots tenim virtuts i defectes.
La humilitat, també.
Intento. Que també vol dir estar en la veritat. Procurar no crear enveges als altres, encara que algun cop passa.
És difícil dirigir institucions com la universitat des d’aquest caràcter en contacte amb la gent que ho necessita?
Em vaig presentar a les eleccions com a rector amb el lema “un rector al teu servei”. Vam guanyar i ho vaig intentar fer. El que passa és que hi ha dues formes de treballar: amb les teves mans, quan ets tu qui treballes i depèn només de tu. I l’altra, quan tens responsabilitat sobre un col·lectiu determinat. Sigui l’hospital, la universitat… ja no ets tu sol, pots recomanar, pots intentar fer una normativa… però depèn de més persones.
Va resultar difícil?
No hi ha res fàcil ni ultradifícil. Depèn de com es miri. A la universitat vaig intentar crear una cultura de transparència, que tothom se sentís responsable, protagonista. I crec que va anar bé, perquè era una època crispada. Vaig pensar que la universitat necessitava un metge, per curar-la (riu). Per això em vaig presentar. Hi ha coses que són difícils i coses que no ho són tant. Amb l’hospital, igual. M’hi vaig dedicar molt a la bioètica. No és només la tècnica; no és només ser un bon metge sinó ser un metge bo.
A tots els aspectes de la vida es pot aplicar aquesta actitud.
Jo crec que és la manera de ser feliç. El que és egoista, qui només mira per ell, qui tanca la mà… Només el gest de tancar la mà ja és un esforç. Si vas amb les mans obertes i de cara a la gent ets més feliç, et dona més seguretat… De vegades pot haver gent que et falli. Però he de dir que per quatre o cinc que m’han fallat a la vida, milers han anat a favor, o sigui que val molt la pena.
Dóna resultats
Sí, però has d’acceptar que de punyals te’n clavaran. Cal vigilar que no ho tornin a fer. Però jo recomano a la gent que vagi amb una actitud oberta per la vida. La gent és més bona del que un es creu.
És més noticiable la maldat
Diuen que fa més soroll un arbre que cau que tot un bosc creixent. Crec que hi ha molt de bo al món. Les notícies són les negatives perquè no és habitual.
Fa uns anys vaig anar a Guatemala i em vaig sorprendre que així com aquí són notícia els accidents de trànsit, allà deien “avui n’han matat 18 al carrer” o “només han mort 15”. Per sort aquí no passa.
Què cal que curem de la societat. Necessita també un metge?
M’agradaria que la política fos veritablement al servei de la gent i del ciutadà. A vegades no és així. M’agradaria que no hi hagués mentida. La mentida, l’engany, no porta a res. Igual que aconseguir les coses a base de trepitjar a l’altre, no reconèixer lo bo de l’altre. Si estàs a l’oposició i qui governa ha fet alguna cosa ben feta, no costa res reconèixer-la. El parlament hauria de ser un lloc on s’escoltés a l’altre quan parla. Sempre m’ha sorprès molt que quan el president fa el seu discurs, els altres ja tenen preparada la resposta. Però si no l’han escoltat! Això no és democràcia.
Es presentaria a alguna llista?
M’ho han proposat vàries vegades. Però, primer que ara estic a les acaballes. I després, que no he volgut anar a un partit polític concret perquè no voldria que la resta diguessin que dic les coses perquè formo part d’un partit.
He estat membre de sindicats per millorar l’hospital. La política i els partits són necessaris. Però la democràcia s’ha de guanyar cada dia i s’ha de treballar. I depèn molt de les persones. Hi ha bona gent a tots els partits polítics i no tan bona també a tot arreu.
Actualment em preocupa, estic molt en contra dels partits d’ultradreta, dels qui tenen un programa tancat. No m’agrada que es prediqui l’egoisme.
És una persona lliure?
Cada vegada més. No tinc res a perdre! (riu). He escrit un llibre de la meva malaltia i amb això ja m’he obert. No tinc res a perdre perquè el més important és la vida i sé que la perdré. Quan més lliure estiguis de coses, millor s’afronta l’etapa final. Si estàs enganxat a coses, et fa més pena. Per això els càrrecs han d’estar al servei de la gent, no agafats a la cadira; quan toca plegar, plegues.
Com s’afronta la vida sabent segur que és l’última etapa?
Jo continuo sent feliç sabent que no arribaré ni als 100, ni als 90 ni als 80. Però la mort forma part de la vida. Tothom morirem. I saber-ho és un avantatge. Saps que no pots programar coses a 10 anys vista. L’“apego” és el que fa que pateixis.
Fa un temps em van robar la cartera amb tota la documentació quan anava a veure a mon pare. Jo estava preocupat per això. Però al cap de 15 dies, el meu pare va morir. La pèrdua de la cartera, quina importància té? Hem d’aprendre d’aquestes coses, la importància de les coses materials està en relació amb la seva utilitat per la vida, no com a fi en si mateixes.
Ho tenia clar abans, o ha influït el diagnòstic de la malaltia?
Ens hem de preparar. Jo fa temps que ho faig. Això del meu pare va ser l’any 92. Crec que les persones no només hem d’aprendre a jugar a les maquinetes o a coses d’aquestes sinó que hem de preparar la nostra vida, hem de madurar. No com una fruita que madura sola, la maduració humana requereix esforç. Cal fer-ho creixent com a persones.
Sabem fer-ho?
N’hi ha que sí. Jo he vist morir molta gent. Alguns m’han donat grans exemples. D’alguns penso que com pot ser que es preocupin dels diners a pocs moments de morir? Me n’he trobat de tot.
Aquesta professió el posa en contacte directe amb la mort.
La medicina hauria de donar molta humilitat. La mateixa operació li va millor a un que a un altre. Els metges intentem curar els malalts, però si no, hauríem d’ajudar-los a passar els últims moments el millor possible. Acompanyar-los. La xuleria no condueix a res. Nosaltres mateixos morim! Quan veig un company o un altre més xuleta, penso: “què equivocat que està”.
Els metges ho tenen clar?
La formació com a persona l’ha de tenir tothom. Aquí vam fer una comissió d’humanització fa molts anys amb una s&egrav
