ISABEL GUERRA I LA IMMACULADA JOVE (1ª part)

 LA BELLESA AL SERVEI DE L’ESPERANÇA AL CERTAMEN MARIÀ

Mis lienzos buscan ser carta abierta a los hombres y mujeres de este tiempo,

cuyas tumultuosas aguas forman imponente cascada

que cae sobre el cauce estremecido del tercer milenio.

¡Ojalá pudieran ser carta dictada por el Sol que nace de lo alto!

Una carta claramente iluminada por la Luz. Isabel Guerra

1. Isabel Guerra: itinerari vital i artístic

Vaig néixer a Madrid el 30 d’abril de 1947. Vaig ser la primera i única filla de Joaquín Guerra i Lucía Peñamaría, una família benestant on vaig respirar l’afecte d’uns pares que s’estimaven amb tendresa. Vivíem al barri dels Àustria. Des dels balcons de casa, podia observar l’àmplia i increïble panoràmica de la Sierra de Madrid com a fons d’un paisatge que arrenca ja dels arbres que gairebé podia tocar amb la mà. Mirant a l’esquerra, l’estudi de Zuloaga; uns passos endavant, el de Velázquez; cinc minuts més i la Puerta del Sol. Era un entorn privilegiat amb una llum tan bella que em va ajudar a enamorar-me de tot el que m’envoltava i a contemplar i fixar, recreant-, cada instant, cada persona, cada cosa.

Als sis anys vaig entrar a l’escola, però no vaig ser una alumna feliç. Els meus gustos diferien molt de la manera de ser de les nenes de llavors. Els dotze anys van ser una data decisiva en la meva vida. De tots els regals possibles vaig escollir una caixa d’olis, tot i que llavors desconeixia què era aquesta pintura. Quan la vaig tenir entre les meves mans, vaig sentir un sentiment interior tan intens que mai he pogut oblidar-ho. Alguna cosa m’estava dient que en aquella caixa estava tancat el secret de tota la meva existència.

1.1. La meva doble vocació: la pintura i la vida contemplativa

Acabat el curs ja no vaig tornar a l’escola. La meva dedicació a la pintura va començar a ser plena. Tant que als quinze anys vaig llançar-me a l’audàcia d’exposar a Madrid. Audàcia pròpia d’una gran il·lusió, d’un gran esforç realitzat i, naturalment, de la meva edat.

Vaig continuar estudiant, treballant i exposant fins als vint-i-un anys. Aquesta torna a ser una data clau en la meva vida, però amb relació a la meva altra vocació paral·lela. El 12 novembre 1970 vaig entrar al Monestir cistercenc de Santa Lucía, a Zaragoza, una històrica comunitat que havia nascut a Santa Maria de Iguácel, en els orígens del regne d’Aragó. Aquest pas transcendent va ser com un nou naixement que no va suposar cap ruptura amb el món de la pintura. Va ser una amiga, que curiosament era filla del meu proveïdor d’olis i llenços, qui em va connectar amb aquesta nova realitat.

La meva vocació religiosa havia sorgit també als dotze anys. Però lògicament vaig haver d’esperar per l’edat i, alhora, esperar a que els meus pares es fessin a la idea i ho acceptessin, sobretot la meva mare. Jo era filla única i ells vivien absolutament centrats en mi. Havien estat deu anys de matrimoni desitjant tenir un fill, sense aconseguir-ho: vaig ser una nena molt desitjada. La separació se’ls feia molt difícil, però van anar evolucionant en la seva manera de veure-ho i, al final de la seva vida, n’estaven molt contents: "Estem feliços; la Maribel està on millor podia estar", deien. Després, vaig tenir la gran sort de poder assistir-los en les seves malalties fins a la mort.

Les meves dues vocacions, la religiosa i l’artística, són independents però formen una autèntica unitat en el meu cor i en la meva ànima, i es complementen en la meva vida d’una manera força adequada. En la meva primera joventut jo no n’era molt conscient, però el pas del temps m’ha demostrat que donen un sentit únic a la meva vida. Obra i vida han de ser una mateixa cosa per aconseguir autenticitat. Sóc pintora tots els dies i en cada moment.

En aquesta trobada complexa entre la meva passió per la pintura i el meu compromís amb Déu, vaig erigir la meva vocació com un servei i com a gratitud obstinada en la tasca apassionant de construir espiritualment el regne . Em sembla com si el mateix Sant Benet, autor de la nostra norma de vida "ora et labora", que inclou un capítol dedicat als artistes del monestir, ja estava pensant que algun dia anava jo a aparèixer pel Cister. Així que el meu laborar va ser continuar pintant.

Amb les meves germanes comparteixo les hores dedicades a l’ofici diví, sempre amb la major solemnitat possible. La litúrgia de lloança és la nostra primera obligació de compromís davant Déu i l’Església. Ens ocupa des de les 5 del matí -que és quan ens llevem- fins les 9:15, entre matines, laudes i Santa Missa. A les 9:30h comença la nostra jornada de treball. Jo faig el mateix horari que les meves germanes: mentre elles treballen en els nostres tallers de restauració de documents o en l’enquadernació de llibres, jo pinto. Mantenim l’equilibri entre pregar i treballar de forma molt adequada i sàvia, ja que el treball també és una litúrgia -oració i acció de gràcies- que em dóna la possibilitat de viure de les meves mans.

La vida monacal ha estat sempre un focus de cultura i afavoreix el cultiu de les arts pel silenci, l’harmonia i la serenitat. Hi va haver un temps en què per a pintar viatjava, fent ús d’una butlla papal, però ja no ho acostumo a fer: prefereixo el silenci del convent. En qualsevol cas, la forma de vida monàstica és la que informa i conforma la meva obra.

En aquest procés vital, acompanyat pel meu afany personal i estudiar i conèixer tot el que s’estava fent i succeïa en l’univers de l’art, la meva pintura va irrompre en el món de les exposicions i al mercat de l’art a partir de 1986 de la mà de la galeria Sokoa, de Madrid.

Isabel Guerra al Monestir cistercenc de Santa Lucía de Zaragoza, on va ingressar el 12 de novembre de 1970.

1.2. Biografia artística

Vaig començar gargotejant quartilles i dibuixava les coses que pinta un nen aficionat. Després em van facilitar làmines i quadernets d’aprenentatge. Des d’aquells dotze anys van ser ja mètodes seriosos de dibuix, seguits amb l’autodisciplina que m’imposava el meu gran desig d’aprendre l’ofici al que volia dedicar la meva vida. La resta quedava enrere; l’única cosa important era pintar.

Vaig començar la meva singladura amb l’oli lliurada només a la meva intuïció creativa. Les meves visites al Museu del Prado i el món de les exposicions van anar convertint-se en els estímuls més poderosos de la meva lluita diària. El meu aprenentatge va ser possible gràcies al descobriment dels grans mestres: Francisco de Goya i, especialment, Diego de Velázquez, el meu veritable tutor. Ells van anar modelant la meva pinzellada i van construir la meva paleta cromàtica. A través de la coloració, en la tonalitat, s’aconsegueix que les coses no siguin més del que són i que en cada obra aconsegueixi que l’estructura no sigui visible.

Posteriorment, vaig anar descobrint els altres grans pintors, principalment els impressionistes, atracció que va culminar en el meu viatge a París el 1965. Però més que l’autor sempre m’ha interessat l’obra realitzada pels qui de veritat són pintors en el més profund sentit de la paraula . L’obra d’art traspassa el temps i té capacitat de diàleg i d’encoratjar nous camins. Ho vulguem o no, som fills, deixebles i continuadors de tot l’increïble llegat del talent de tants artistes, fins i tot en aquelles obres que semblen més novedoses.

La pintura és sempre llenguatge, paraula, encarnació d’esperit. Si està al servei de la Veritat i del Bé és portadora de Bellesa. Més enllà de l’exercici de la materialitat d’un ofici amb qualitat, el pintor cal que tingui ànima com a col·laborador de Déu en l’obra de la Creació. Pintar és un compromís amb el meu temps vital i amb la meva realitat com a ésser humà. La pintura em permet dir qui sóc, com sóc i com és a través de mi quant m’envolta. Però per a què la meva obra pugui transmetre sentiment, emoció, jo he d’anar creixent en qualitat com a persona.

No m’ha preocupat mai evolucionar per evolucionar. Sempre he preferit deixar-me portar d’un sentiment espontani que fes de l’evolució una línia més harmoniosa que quebrada i, tant de bo, sempre ascendent. Però hi ha un procés de reflexió davant l’obra d’art que defineix el meu propi ofici de pintora, i la meva evolució permanent que queda reflectida en una sèrie d’etapes artístiques. En primer lloc, la ‘necessitat de plasmar la sorpresa‘ (1959-1967) aprenent la forma de "dir" les emocions. Una veritable obra d’art és tan rica, tan múltiple, com diàlegs suscita amb tothom qui s’hi apropa, i és una via d’accés a la realitat més profunda de l’home i del món.

La ‘recerca d’un llenguatge‘ (1968-1977) coincideix amb el meu canvi de vida a l’ingressar al monestir. Vaig incorporar la llum de la casa a temes transcendents per donar testimoni de valors d’on emana tota bellesa: la Bondat, la Veritat i la Bellesa. La pintura és un silenci que canta el fruit d’una contemplació, una realitat amagada en aparences. La ‘percepció d’una crida‘ (1978-1985) es manifesta en un expressionisme líric que cerca la dimensió espiritual de la natura i el món interior. La meva obra està unida a la ‘consciència d’una missió‘ (1986-1992). Per això intento posar el somriure de Déu entre els homes a través de testimonis vius i veraços que despertin sentiments religiosos.

El simbolisme de la llum esdevé central juntament amb el meu interès per la imatge fotogràfica com una eina més ‘al servei de la Llum‘ (1992-1999) i de la Bellesa. Les meves obres comencen a ser testimoni d’un virtuosisme assolit en la tècnica i d’una aguda fidelitat a la realitat. En totes el detall es ressalta amb la llum, es defineix especialment en el resplendor que el converteix en emoció. Les possibilitats que dóna la fotografia i ‘captivada per la capacitat d’expressar-me des de les noves tecnologies‘ (2000-2007) reforcen la meva recerca en aquest camp tan ple de possibilitats i marquen un punt ia part en la meva manera de concebre l’estètica.

Després de dos anys sense poder treballar a causa d’importants problemes de salut, s’obre l’etapa actual procurant ‘construir una filosofia de la imatge virtual‘ (2010 -). La construcció de noves imatges per a nous temps s’inspira en la idea d’integrar el nostre Patrimoni natural i cultural a la nostra vida. Per això recupero fotografies antigues i les converteixo en creació artística. La meva meta és provocar l’emoció del retrobament de l’espectador amb la seva identitat cultural i aconseguir una estètica pròpia que expressi valors i sentiments. Són les "fotografies treballades".

La meva obra comprèn pintures, infografies, fotografies texturades, serigrafies, dibuixos… Totes tenen en comú un gran respecte a la imatge com a font principal de la inspiració. La tècnica que faig servir preferentment és l’oli sobre tela, amb espàtula. Així el color queda més net, es pot calcular millor la pintura utilitzada i m’ofereix un ventall més gran de possibilitats. També utilitzo la taula en petit format.

La paleta més habitual ha estat sempre la formada pels quatre colors fonamentals, a més del blanc. És una base que fa auster l’exercici de pintar. L’evolució pot produir-se en la coloració, en la tonalitat. El dibuix té per a mi dues vessants: el que haurà de convertir-se en pintura i el que es considera obra per si mateix. Aquest darrer ofereix tantes formes i combinació de tècniques que el fa suggestiu i alliberador.

La fotografia em sembla tan important com la paleta que m’ofereix el color, o bé el llenç que m’aporta el suport a la narració. Transfereixo al llenç la imatge captada per un objectiu i la recreo amb una habilitat tècnica que permet confondre-la amb una fotografia. És l’anomenat fotorealisme, segons el qual el procés artístic neix en l’elaboració de la imatge, de la recreació del que s’ha vist i de la proposta d’una nova lectura per a la imatge.

Més que la tècnica o el procediment el més important és el resultat. No estic aferrada a les tècniques tradicionals. Normalment faig fotografies i a partir de la imatge pinto, afegint textures, formar, deformar… amb diferents suports i segons la intuïció. En el diàleg entre la pintura i la fotografia s’hi afegeixen també els procediments digitals, realitats virtuals d’imatges que serveixen a l’espai, però no existeixen. La pantalla tàctil és com un llenç. La imatge digital no és una cosa menor, sinó diferent. Sempre que es fa una variació sobre una imatge s’està creant una imatge nova.

Actualment estic fent una recreació de la història de la fotografia. Vull demostrar que, a través de la fotografia, es poden aconseguir els mateixos resultats que amb un oli. És un moment molt nou amb un camp molt ampli. Però comporta molt estudi i coneixement.

La meva signatura és molt petita als quadres, però és molt gran als catàlegs. Als quadres gairebé hi sobraria, ja que la signatura ha de ser l’auréola, el tot del quadre, allò que cada un hi percep al primer cop d’ull. Però avui dia la demana tothom i cal posar-la, encara que a mi em fa nosa, per això procuro que no distregui… Utilitzo un pinzell 00 per signar i, com que em resulta molt molest, sovint me n’oblido.

L’estil és una cosa personal i no el seguiment d’experiències a la moda. Hi pot haver coincidències o aproximacions que es donen per la influència que aporta el moment històric viscut. Encara que diguin que sóc un referent de l’hiperrealisme espanyol, mai he volgut que m’enquadressin en aquest moviment. La meva obra respon a un estil personal i espontani on tot ho domina la llum que brolla de dins dels objectes. Tinc molta cura de les textures de la llum per aconseguir l’efecte d’un realisme transcendent on la pintura es desprèn d’allò superflu i és visió d’una alegria que converteix en art la quotidianitat, fent la crònica "d’escenes dom&egra