Nascut a Mataró el 1950, Joan Viñas va créixer a Barcelona i, després d’estudiar Medicina, va fer la residència durant els anys convulsos de la transició en hospitals com el Clínic i el Pere Camps, situat al barri ‘xino’ de Barcelona. A finals dels setanta va aterrar a Lleida perquè hi va treure plaça, “una ciutat que aleshores era com viatjar trenta anys enrere en temps”. El que només havia de ser una temporada va ser per sempre, i aquí va continuar una vida compromesa amb l’ofici, la sanitat i la societat. De conviccions sòlides, mira el passat sense nostàlgia i el futur amb una esperança que s’encomana.
L’hospital Arnau de Vilanova de Lleida és una suma amorfa d’edificis connectats els uns amb els altres a través de passadissos, portes i escales; un laberint pel qual Joan Viñas es mou amb la naturalitat de qui fa pràcticament quaranta anys que hi treballa. Ha viscut prou, i prou intensament, com per poder desenvolupar un discurs autocomplaent i cínic, fruit d’aquell pessimisme cansat que germina amb la frustració de veure que el món no gira gaire rodó. Però Joan Viñas, de les incomptables anècdotes que es mouen entre els baixos d’una parròquia a l’extraradi de Barcelona i el despatx del director general d’Institut Català de la Salut, en lloc de quedar-se amb el record i construir una excusa per quedar-se a casa, en treu energia per continuar treballant perquè el món sigui una mica més just i lliure.
Ens rep al seu despatx ubicat a la tercera planta de la Unitat de Docència, un espai sorprenentment petit i mal il·luminat, i amb el somriure que el caracteritza es pregunta quin interès pot tenir entrevistar-lo. Els diferents càrrecs a l’hospital -actualment n’és el cap de Cirurgia- i a la Universitat de Lleida -de la qual va ser rector durant vuit anys- serien una excusa suficient; però saber que va ser un dels membres fundadors de l’associació Antisida de Lleida o que fa més de deu anys que passa les seues vacances d’estiu operant a Moçambic són fets que desperten la curiositat i conviden a indagar en la seua manera de viure la medicina, “un servei públic i universal que no ens podem deixar perdre”.
La sanitat pública està amenaçada?
El nostre sistema arrossega molts problemes i defectes, alguns dels quals a vegades semblen endèmics. Des del punt de vista polític el que realment fa falta és la signatura d’un gran pacte d’estat comals països nòrdics, en els quals la sanitat i l’educació són pilars que no es toquen per molts anys i sempre que es volen reformar es consensuen les mesures amb totes les forces polítiques. Aquí, en lloc de posar-se d’acord per garantir la supervivència del sistema, aquest queda en mans dels vaivens polítics i als interessos partidistes.
Els governs actuals, el central i la Generalitat, excusen les retallades en una suposada insostenibilitat econòmica de la seguretat social.
La riquesa d’un país es calcula a partir del PIB, si Espanya creixia a un ritme de l’1, el 2 o el 3% i la despesa sanitària augmentava a un ritme del 10, 15 o 18% era evident que hi havia una disfunció insostenible. A començaments dels anys 90 es va fer un informe al Congrés dels Diputats signat pràcticament per tots els grups per fer-lo viable. Aleshores el vaig criticar perquè feia un plantejament liberal i de dretes, però l’essència del problema hi era i és veritat que s’havia i s’ha de resoldre.
Estem parlant de privatitzacions?
D’uns anys ençà s’ha posat de moda la discussió sobre si els funcionaris funcionem. Jo diria que la majoria ho fem bé, però hi ha qui s’agafa a una minoria que treballa malament per justificar la privatització del sistema i externalitzar serveis. Però si mires al nord d’Europa, tenen molts més funcionaris per habitant que nosaltres. Aleshores, dir que el problema són els treballadors públics és fals.
I doncs?
Al nord d’Europa la regulació dels funcionaris és similar a la de la resta de treballadors
Si no fan bé la seua feina la poden perdre.
Però si un s’esforça per ser eficient se li garanteix un lloc de treball ben pagat i per a tota la vida. Els nostres governants, però, en lloc de plantejar-se una reforma global per millorar el sistema prefereixen privatitzar els serveis.
I retallar.
En aquest país s’ha retallat molt i malament. Hi ha sectors on s’ha d’augmentar la despesa i altres en els quals encara es pot abaixar. De cada euro que s’inverteix en salut, quants arriben directament al ciutadà? Hem de tendir que la pèrdua pel camí, coeficient d’escalfament que se’n diu, sigui la menor possible. Això vol dir aprimar la burocràcia en lloc de retallar en personal sanitari.
Que és qui treballa amb el pacient.
Aquest és un drama que està minant irremeiablement la qualitat del servei. El que abans feien sis ara ho han de fer amb la meitat de gent, no permeten substituir baixes ni jubilacions i a poc a poc es crema el personal.
Quan deia que es podia reduir més despeses només parlava de burocràcia?
No, també de pràctiques que potser ens hem de plantejar si són viables.
Com per exemple?
Imaginem una persona de 85 anys amb una malaltia que amb quatre dies el deixa fotut. Aleshores hi ha una complicació i després d’un tractament que costa 15.000 euros aguanta tres mesos i es mor. Davant d’aquestes realitats ens hem de plantejar si realment val la pena gastar tants diners per mantenir en vida algú en unes condicions que no duen enlloc més que al manteniment d’una situació que és dolorosa per al pacient i per als seus familiars. Aleshores ens hem de preguntar si no seria millor invertir aquests diners a una altra banda.
Sobre el paper és molt fàcil d’entendre, però potser la gent, quan s’hi trobi, no será tan comprensiva.
Si s’explica bé segur que sí.
La comunicació és important encara que no sempre és fàcil. Ha canviat molt la relació entre els metges i els pacients des d’aquella època en la qual ningú s’atrevia a posar-los en dubte?
A vegades sembla que hem passat d’un extrem a l’altre, alguns pacients són molt exigents i fins i tot arriben a amenaçar-nos; a l’altra banda hi ha alguns metges que practiquen una medicina molt defensiva perquè pensen que si no tracten el pacient com ell demana et pot causar problemes. Aleshores cedeixen a la seua pressió i accepten fer-li proves que des d’un punt de vista mèdic són innecessàries i són molt costoses per a la seguretat social. A més a més deontològicament no és ètic perquè és més car i en el fons no et compromets amb el malalt. Hi ha pacients de tota mena, però mai no els pots veure com un enemic.
Hi ha professionals que ho viuen així.
En aquest món hi ha de tot. Jo recordo que l’aparició de la sida va ser una època molt desagradable. L’associació Antisida de Lleida la vam fundar arran del tracte i la reacció d’alguns companys davant la malaltia i els qui la patien. No els volien atendre perquè a banda del menyspreu que els provocaven els drogoaddictes -pensaven que s’ho havien buscat- no hi volien tenir tracte perquè tenien por que els infectessin. Una de les primeres campanyes de l’associació va ser contra l’Hospital de la Creu Roja, que havia exclòs explícitament els malalts de sida i es negaven a deixar-los entrar. Aquí mateix (l’Arnau) es passaven els malalts d’una guàrdia a l’altra per no operar-los.
Aquests prejudicis s’han superat?
Ara senzillament tenim més informació i és una malaltia crònica. El metge pot pensar el que vulgui del pacient, però a l’hora de cosir-li uns punts no ho pot fer millor o pitjor segons la simpatia ideològica que puguin tenir. Per sort, és clar, són una minoria. La gent del sector sanitari som molt vocacionals.
Una passió que és un motor per mantenir dempeus el sistema?
Però que ens porta sempre al mateix tema: el finançament i el compromís polític.
Aquest és un problema, la falta de recursos públics, que també va denunciar reiteradament quan era rector de la UdL.
Tant en sanitat com en educació, Lleida ha estat històricament infradotada. Estem parlant, és clar, de tenir els recursos per fer una medicina de qualitat i tenir una universitat competitiva. A Barcelona no pensen en termes de país i a Lleida sempre ens han obligat a batallar per aconseguir un finançament que garantís una universitat de qualitat. La gestió de la despesa universitària, com la sanitària, sovint era incomprensible.
En quin sentit?
Les partides eren tancades, i en lloc de deixar-te gastar els diners en professorat t’obligaven a fer-ho en informàtica, quan per a nosaltres potser no era tan prioritari.
Parlava de batallar, ho deia en un sentit literal?
No pas violent, és clar, però sí compromès. Als anys vuitanta els metges ens vam mobilitzar I fins i tot vam arribar a tallar la carretera d’Osca. Com a representant dels professionals vaig anar a Barcelona i el cap de l’Institut Català de la Salut em va oferir 150 places noves. Això no era un regal sinó una conseqüència directa de
la nostra lluita, ja que sense aquesta només ens n’haurien donat 20 o 30.
Aquella època, els anys vuitanta, la lluita contra el govern era molt més tranquil·la que durant el franquisme i la transició.
Els setanta van ser realment uns anys molt intensos. Mentre feia la residència a Barcelona havia cosit detinguts que la policia tornava a atonyinar dins l’hospital mateix; aleshores els havia de tornar a cosir. Alguna vegada havia ajudat alguns d’ells a escapar-se per la finestra perquè realment paties que si se l’enduien a comissaria podia rebre de valent.
le perquè, tal com va passar, tenien por que acabaria pres, jutjat i executat a mort. Però els caps del Clínic, més conservadors, ràpidament es van voler espolsar els problemes i donar-li l’alta. Aleshores era diferent, assumies el risc perquè pensaves que era el que havies de fer.
Dins i fora de l‘hospital?
També, encara que en militància política he procurat treballar en el meu entorn immediat, fos a la feina o al barri, perquè el món sigui una mica més just.
Mai no ha amagat que és creient. Quin paper ha jugat la fe en aquest compromís?
A mi m’agrada el que diu el papa Francesc, si et llegeixes l’Evangeli veus que a Jesús el van matar perquè es va rebel·lar contra el poder polític i religiós, no pas per creure en Déu. Qui veu en la religió només una creença per mirar de salvar-se en un hipotètic món etern que ningú ha vist penso que té una visió molt pobra i egoista de la fe. La fe és un compromís diari per construir un món millor.
Una visió del cristianisme molt humanista.
I realista. Aquí vam viure un nacionalcatolicisme molt dur, intransigent i nociu, però nosaltres pensàvem que la fe no tenia res a veure amb el discurs oficial i, per exemple, fèiem xerrades de planificació familiar a una parròquia d’un barri obrer de Barcelona, encara que era il·legal i ens arriscàvem que ens detinguessin.
Aquest és el mateix compromís que va dur lo fins a Moçambic per operar durant les seues vacances?
A l’Àfrica hi anem amb la dona, que és infermera, tots els estius des de fa deu o dotze anys. Al començament a través d’una ONG, però ara ja pel nostre compte perquè ja tenim els contactes fets.
Però aquesta no és la típica experiència que la gent fa quan és jove i recorda amb nostàlgia quan és gran?
Nosaltres vam decidir anar-hi quan ja no teníem responsabilitats familiars. És una experiència molt intensa perquè la gent és molt agraïda, i també et reafirmes en la idea que la sanitat ha de ser un dret universal.
Jaume Barrull Castellví
- Lectura Segre. Diumenge, 19 d’abril de 2015, pp. 14-17
